Aquell desig

Són moltes les ocasions que ens conviden a formular desitjos. Estan els aniversaris, estan les nits estrelades, estan els petits trèvols de quatre fulles... Estes ocasions són com els desitjos: infinites. Tot el món, al mateix temps, té el dret i el deure de tancar alguna vegada els ulls i pensar en aquell desig que voldria complir. Menuts i majors, joves i grans... Tots deuríem demanar algun desig, encara que sols fóra un, al llarg de la nostra vida. Ocorre que els desitjos, com la vida, són ben importants.

Són moltes les persones que desitgen tindre una vida determinada, i són moltes les persones que, després d'haver lluitat pel seu desig, viuen la vida que sempre desitjaren. No és impossible complir un desig, sempre que el desig formulat siga senzill i no massa artificiós. Si seguim aquesta regla, més tard o més prompte el nostre desig es complirà. I es complirà si demanem petites coses, coses reals al cap i a la fi... com quan érem xiquets.

De sobte, m'envolten els records de la infància que encara romanen als àlbums i intente recordar quines coses demanava quan m'agafaven fort i m'apropaven al pastís. Les fotos, les imatges immortalitzades em retornen aquella dolça sensació plena d'innocència. Sempre demanava coses senzilles, petites, reals. Primer demanaves algun joguet, alguna nina, algun regal inesperat. Després, demanaves tindre sort amb aquell examen, o amb el xic més espavilat del grup. Més tard, ja et trobes a tu mateixa emocionada, amb una copa de cava a la mà, mirant als teus familiars i demanant que es pare, per sempre, eixe instant d'absoluta i enigmàtica felicitat. Tots eleven les seues copes per celebrar un any més, un casament més, un naixement més. La vida no para, tots ens fem grans i al nostre cor cada cop dormen menys desitjos, més petits amb el transcurs del temps.

La duresa de la vida, les experiències negatives i la maduresa ens ensenyen a no desitjar el que tenen els demés. Arriba el moment de fer-se major i, quan les coses pinten mal, sols desitgem quedar-nos com estem: "passe el que passe, millor si em quede com estic!", pensem.

Jo he desitjat moltes coses al llarg de la meua vida. He desitjat coses petites i també, per què no dir-ho, coses grans. Molts desitjos s'han fet realitat (viatges, experiències, regals...) i altres, en canvi, no s'han arribat a complir -cosa que m'ha estalviat algun mal de cap-.

He demanat desitjos a les estreles, també als ciris d'aniversari i als trèvols. He demanat desitjos cada vegada que he pogut retirar-me per assaborir millor un instant congelat en una fotografia. He demanat fer-me petita de nou, reviure les coses que em van marcar, trobar aquell amic imaginari, quedar-me per sempre vora mar.

Març, any 2010. Una taula llarga i, al seu voltant, els pares, els oncles, els avis i els cosins. Vint espelmes sobre un pastís de xocolata, vint flames ardents com la sang al meu cor. Les càmeres en marxa, els somriures dels cosins, els plats, la música i les culleres. "Que demane un desig, que demane un desig". La meua mirada va fer un viatge de dos segons i, en el meu horitzó, un vaixell de vida es va detindre en els teus ulls marrons. Aleshores, les nostres pupil·les coincidiren en un punt.

"Que demane un desig, que demane un desig", deien. La meua ment esperava, transparent, que formulés aquell secret, però aquell dia no calia. El meu desig el portaves tu. Obrires les mans, t'apropares al pastís i, mentre jo bufava divertida, la teua mirada es convertia en el meu destí.