Pluja i margarides

I la vida, com el temps, té dies grisos. Camine sense direcció ni sentit per un corredor tan llarg com el silenci que envaeix l'estança fins arribar al fons de la meua ànima. He perdut la identitat de la meua veu, no puc parlar. No arribe a entendre com em costa tant trobar un punt i final que tanque per a sempre aquesta lluita tan ridícula.

No puc mirar amb claredat, els meus ulls tenen por de veure més fantasmes que tracten d'assassinar l'envoltori amb el qual vaig protegir tots els meus records des d'aquella vesprada de febrer. Pensava que havia deixat enrere les meues vivències més obscures, les derrotes i el sabor acre dels desaires de l'amor. Pensava que confiar en algú amb els cinc sentits no seria mai més una experiència tan dolenta com fou la primera. Pensava que mai més em sentiria ofegada en les aigües d'un bassal ple d'inseguretat, por i zels. Però he caigut, i amb la punta del meus peus puc tocar el més absurd dels fons. Caic, caic i torne a caure amb la pluja dels meus dies.

El sentiment que recorre tots els racons de la meua ment és molt abstrús, no el puc entendre. La sensació de solitud que s'estén al meu voltant m'aïlla de la resta del món i el meu cos no és capaç de fer-se amb la força suficient per retrobar-se amb qualsevol indici d'humanitat. No sé on es troba l'eixida, sols demane que aquestes llàgrimes siguen les últimes i em trobe a les acaballes d'aquest dolor que em colpeja i m'allunya de tu. No puc tornar enrere, ja no, la vaig vore a ella i vaig vore també a les altres... ¿Com ha sigut, que del meu cel d'amor ha tombat una estrela?

La vaig vore a ella. Vaig obligar el meu cor a restar quiet i imparcial, però no va voler. M'agradaria esborrar per a sempre eixe capítol del meu llibre de la tristesa. L'angoixa em va deixar sense alé, de colp i volta al meu interior va començar un hivern. La ràbia va prendre forma de poema, forma de nits i de vivències que vas tindre que compartir amb ella.

No puc passar més temps obligant els meus llavis a somriure sense ganes ni raó. L'alegria es torna mort quan els núvols se m'emporten cap al vent de la tempesta.

Ja no vull cura, ni un abraç que m'envolte. Tota dona es somnia sent estimada sense ferides ni crits i m'agradaria que fóra així. Ara no vull menjar, no puc riure ni dormir.

Ja no vull cura, ni abraç que m'envolte. A les meues mans sols guarde uns pètals que algun caminant va recollir un matí. Voldria estar amb tu, però no, ja no vull margarides per desfullar "nos" i "sis". Ha acabat el temps d'aquesta espera tan llarga... Dis-me que, amb tot, el meu somni és vertader; dis-me que serà possible sota un arc de Sant Martí.

No, ja no vull margarides per desfullar "nos" i "sis".